La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de «símbols nacionals» (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els abundants beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, prostrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Aquest article editorial es publica conjuntament amb les edicions dels diaris Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre i El Punt

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/7-editorials/108488-la-dignitat-de-catalunya.html



Comentaris tancats a La dignitat de Catalunya

hol-la!

Estic a punt de sortir del cau!



Comentaris tancats a hol-la!

Tournem-hi

 

Tournem-hi, ja ha passat Santa Llúcia i la gent de seny ja ha enviat les postals de nadal. Jo aprofito un any més el bloc per desitjar-vos molt bon hivern i unes bones festes.

Ah, i als meus reis els demano un prestatge per posar els llibres al cau! que la pila que vaig fent al costat de llit està en equilibri precari…

Bon nadal

 



1 comentari

accents (o acentos per ser més concrets)

 Avui he anat a la capital. Però no a la capital d’aquí al costat, no, a la capital del centre de la península. 

He arribat a l’aeroport, he pujat a un taxi i he desitjat bon dia al taxista i li he dit l’adreça on tenia intenció de dirigir-me.

A continuació reprodueixo part de la conversa:

N: Nenamarmota

T: Taxista

N: Hola buenos días, a ………….. por favor (podeu substituir els puntets per un piiip)

T: De acuerdo. Qué frio esta mañana, verdad?

N: Si

T: De qué pais eres?

N: ein?

T: Si, por el acento ya sabes, se nota que no eres de aquí. De dónde vienes?  

N: española, soy española (sisi, ho he dit!!!!! no em reconeixia la veu)

T: Ah, pues me ha parecido que eras inglesa o algo así.

No faré comentaris ni valoracions ni formularé hipòtesis, que si no, aquest post seria més llarg que la mitjana, i no és qüestió de col·lapsar bloc.cat, ara que fa dies que va bé…

 

Comentaris tancats a accents (o acentos per ser més concrets)

 

                               

Fa quinze dies vaig dir que començava Crepuscle… conto que aquesta nit, o com a molt demà migdia acabaré A trenc d’alba, el quart i últim llibre de la saga.

Si alguna nenamarmota té ganes de passar-se dues setmanes cursis de veritat, amb historietes d’amors d’institut, aïllades del que us envolta i enganxades a un totxo difícil de transportar… us ho recomano.

Absteniu-vos si no us agrada la Jane Austen.  

 

Comentaris tancats a …

Crepuscle

 

Estic fent una prova, però no vull que sigui presa com una declaració d’intencions.

Llegeixo Crepuscle de Stephenie Meyer. Considerada novel·la juvenil i de ciència ficció (la ciència ficció havia estat del club dels enemics de la nenamarmota).

Motius:

1) Previsió de l’augment d’hores perdudes (llegiu: hores lliures) en sales d’espera i vespres llargs.

2) Comentari caçat al vol a la biblioteca: "és entetinguda, però per passar l’estona, eh?" traducció: "et fa desconnectar, no et suposa cap esforç llegir-la".

3) Pila de comentaris de l’estil de: "és juvenil, és ciència ficció, no té pretensions, és lleugera"

                                                               Crepuscle

Ja us diré què m’ha semblat, però sospito que encaixarà perfectament amb el que estic buscant.

 

 

 

Comentaris tancats a Crepuscle

crisi de lectura 2a part

Per cert, continua la crisi de lectura,

però és que amb una tv així

 

 

 

qui és el guapo que llegeix?

Comentaris tancats a crisi de lectura 2a part

spaguetti 3o4aldia

Ja he comentat a vegades que segueixo el bloc www.3o4aldia.blogspot.com.

Aquesta setmana he provat una recepta que va sortir fa temps, em va fer gràcia i la vaig recuperar. Jo ja l’he batejada: spaghetti 3o4aldia.

No és perquè la fes jo, ni res semblant, però van quedar… boníssims! semblaven de restaurant! què dic de restaurant, millor que de restaurant! (ara potser em passo un xic).

Pels fans de la pasta i si us agrada la carbonara… no perdeu el temps i proveu d’afegir-hi carbassó. He dit.

Us copio la recepta:

Ingredientes Para 4 personas
100 gr. de Bacon ahumado

250 gr. de pasta seca

1 huevo

1 calabacín grande 
 

Preparación
Empezar llevando el agua a ebullición, y poner la pasta siguiendo las indicaciones del fabricante.

En una paella con un poco de aceite, poner a freír bien el bacon, cuando ya esté bien hecho, añadir el calabacin cortado en bastoncillos, y cocinar bien.

Cuando ya este bien hecho, añadir (muy poca) nata, como 50cl para 4. En mi caso como hoy no tenía nata, le he añadido dos cucharadas de queso philadelphia, removemos bien, y apagamos el fuego.

Ya fuera del fuego, dejamos enfriar unos 30 segundos y añadimos un huevo entero, removemos bien y a la mesa. Acompañar con abundante queso parmesano rallado, al gusto de cada comensal.

4s comentaris

el blog del Quadern gris

 

Mai havia llegit res de Josep Pla. No sé el motiu, o si, potser és que quan començava a llegir tot el que em passava per davant, algú em va dir: massa descriptiu, no t’agradarà. I així estava jo, dient que Josep Pla no m’agradava perquè era massa descriptiu.

Quan el 8 de març vaig llegir al diari que començava un blog amb el Quadern gris de Josep Pla, vaig pensar que ho provaria. Cada entrada del blog, coincideix amb el mateix dia de 1918 en què ell va escriure el quadern. És trist (o no) de dir, però hi estic ben… enganxada? no, enganxar no és la paraula, en fi, posarem que hi estic enganxada, que si em paro a pensar tant no acabaré mai el post.

http://elquaderngris.cat/blog/

El diari comença dient: "Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada."

I a partir d’aquí repassa tota la vida al Palafrugell de l’època: estius a la platja, sortides a berenar, festes majors, cafès, i descrivint tot un reguitzell de persones, personetes i personatges que l’envolten.

Si, és descriptiu, no ho negaré. Però és bonic, bonic el llenguatge i bonic el paisatge.

 

 

Comentaris tancats a el blog del Quadern gris

crisi de lectura

 

Des que la nenamarmota ha mogut el seu cau, que està patint una crisi… de lectura.

No és que no sàpiga què llegir, sinó que no sap on llegir! Serà que falta una butaca? serà que falta una làmpara? una manteta? serà que encara m’he de fer meu un raconet?

Fins i tot vaig anar a l’oftalmòleg, no fos cas que el motiu fos que ja no m’anessin bé les ulleres.

I és que canviar el cau de lloc és complicat: a quina biblio se suposa que he d’anar? no m’agrada gaire la que tinc a prop del cau, i la meva jornada laboral no em permet excursions.

 Espero solucionar-ho aviat, perquè des d’un home a les fosques que no he estat capaç de llegir res més!

 

 

Comentaris tancats a crisi de lectura